Un so dèbil em molesta
i em desperta a poc a poc,
l’aturo amb un cop molt bèstia
i m’adormo com un soc.
I ara ve la meva dona
a veure si estic despert.
Quina peresa que em dona
jo vull quedar-me a cobert.
M’he de treure aquesta mandra
que avui porto al damunt,
retiro cobrellit i manta...
em llevo... ja l’he fotut.
He baixat ràpid al terra
no me n’he pas adonat,
ho he fet amb el peu esquerra
i això ho pagaré molt car.
Vaig a la cuina a esmorzar,
les tisores son obertes;
ja no penso en el menjar,
les dites poden ser certes.
Diuen que alguns d’aquests fets
ens poden portar desgràcia,
a la gent que hi creu, de fet,
no els hi fa gaire gràcia.
La dona ja se n’ha anat,
entra molt d’hora a la feina;
els meus ulls s’han aturat
i miren fixament l’eina.
Amb un moviment instintiu
tanco de cop les tisores,
i per quedar-me més tranquil
les deso amb les altres coses.
I amb tot aquest enrenou
m’ha passat del tot la gana,
miro al carrer i... ara plou
aniré a treballar a desgana.
Vaig al bany i obro l’aixeta
em rento la cara i després
em remullo la barbeta,
per afaitar-me corrents.
Segueixo davant el mirall
llisca la fulla suaument
de sobte s’enganxa i fa un tall
la sang es veu al moment.
Abans de marxar de casa,
busco el full del calendari;
no m’explico el que passa.
Mare de Deu quin calvari.
Dia tretze i, per postres
potser fins i tot, dimarts,
m’hi fixo bé, i... Ostres!
Ara entenc els disbarats.
Surto i tanco la porta amb clau,
no vull fer tard a l’empresa,
que el meu company... un babau
se’n fot i no sé el que es pensa.
A mig camí d’oficina
rellisco i per poc no caic,
els cotxes tocant la botzina
i jo dient: -Ja me’n vaig.
No sóc gens supersticiós
ni ho era quan era un crio,
però abans de trencar-me un os
toco ferro i m’ho estalvio.
Ja ho veuen vostès també
no soc jo qui s’ho inventa
el dia no avança bé;
qualsevol cosa és dolenta.
M’apropo a una portalada
on hi ha el metall apreciat,
toco ferro amb la mà plana
i me’n vaig, que se’m fa tard.
Ara hauré d’apurar el pas
m’he entretingut massa estona
per córrer estic massa gras.
Em sembla que l’he fet a bona.
Em nego a passar el dia així,
he de buscar un talismà,
vull sentir-me protegit.
No puc esperar a demà.
Ara no em puc entretenir
no puc entrar en la tenda,
a mig dia jo he de venir
a mirar què m’interessa.
El matí m’ha passat corrents
molts papers a l’escriptori,
tot son informes pendents
no acabaré el repertori.
Quasi és l’hora de dinar,
trucaré a la meva dona,
em preocupa com està,
espero que es trobi bona.
Des l’aparell la sento dir
“-Digues”... Amb to de sorpresa,
-Com has passat el matí?
La veu fonda em contesta:
“-A mi m`ha anat força bé,
no entenc que m’ho preguntis;
dinaré i després m’asseuré
fins que de la feina surtis.”
Quin morro té aquesta dona
descansarà fins ben tardet,
jo he de dinar en mitja hora
per comprar-me l’amulet.
He pensat molt què em convé,
sort que ara ja ho tinc clar,
dintre de poc hi aniré
just quan acabi el dinar.
Vull sortir de l’edifici
al temps que entra altre gent,
la porta s’obre amb deliri
i em colpeja de valent.
Quin dia m’està donant,
maleït dimarts i tretze,
no sé què més pot passar;
crec que acabaré al metge.
Quin goig que fa la tendeta
quin munt de coses que hi ha,
penjada a la paret dreta
veig la que m’haig d’emportar.
Amb tantes coses que tenen
m’he anat a enamorar,
d’una peça que no venen,
que tenen per adornar.
-Encara que no la vengueu
jo necessito comprar-la,
us pago el que em demaneu,
teniu la meva paraula.
Quin home més malcarat,
quasi em fa patir del cor,
en els diners s’ha passat,
me l’ha deixada a preu d’or.
La tarda m’ha anat millor
la compra ha estat positiva,
ja tinc el meu protector
una ferradura efectiva.
Arribo a casa i la dona
m’espera asseguda al sofà,
ha parat taula fa estona
i ara, servirà el sopar.
Jo li ensenyo el que porto
a la butxaca amagat.
-Un tros de ferro... Que tonto,
a on l’hauràs agafat.
Li explico que al matí
per poc em trenco la cama,
comprar-la m’ha protegit
i no m’ha costat pas cara.
Vaig a penjar-la ben alta
a la paret prop la porta,
així quan sortim de casa
ens donarà sort i força.
Amb el martell a la mà
no sóc massa decidit,
el primer cop se me’n va
i em pico fort el dit.
El polze em fa mal i em cou
el clau ha quedat mal posat,
l’amulet pesa i es mou,
i cau directe al meu cap.
Això és una porqueria
quin mal m’ha fet al terrat,
ara ja no soparia...
Em poso al llit ben tapat.
A la tenda del xinès
no ho havia de comprar,
millor en el “Corte Inglés”
a on es pot reclamar.
Després d’aquella jornada
que m’ha fet passar el destí,
la dona fa una trucada
i de lluny l’he de sentir.
“-Aquest home és un babau
creu en coses d’ocultisme,
i en la por està la clau,
que el porta a l’abisme.
-Mira que bé he estat
no m’ha preocupat el tretze
tinc son i a dormir me’n vaig
sense cap pedra al fetge”
Quan la dona es posa al llit
m’hi apropo i em consola,
li dic que abans l’he sentit
i se’m fa un nus a la gola.
-Si és que tens tota la raó
no es pot ser poruc de mena
crec haver aprés la lliçó.
Apa, a dormir... Nena.
Un soroll a plena nit
em desvetlla i m’espanta
desperto la dona amb neguit
però dorm com una santa.
Quina cosa més estranya
que ens acaba de passar
el mirall que hi ha a l’entrada
se’ns acaba de trencar.
La nit ja és avançada
el dimarts ja ha passat,
la ferradura daurada
sense poders me l’han dat.
Però...Què dic!, que insensat
no crec en cap bruixeria,
me’n torno al llit, m’he cansat
demà tindré un millor dia.
