Jo mirava des de dins

pels vidres de la finestra

i veia el gat del veí

enfilat en la coberta.

 

Era gros, de color gris,

taques blanques en tenia

i si em veia ell volia

entrar dintre del meu pis.

 

Jo la porta li obria

i el deixava caminar

però ell volia jugar

i prompte a mi venia.

 

L’animal molt m’agradava,

jo hi jugava bona estona

i després ell ja marxava

cap a casa, ja era hora.

 

Tot m’anava de primera

de la feina no em queixava

i una noia em captivava

que semblava ben sincera.

 

Però de vegades les coses

van de mal en pitjor,

quan tot m’anava millor

vaig posar ben be la pota.

 

I al obrir el porticó

ja li vaig veure la cara

era massa petitó

i gastava mala bava.

 

Ai, Deu meu, què faré

doncs ja me l’han canviat

i ara en qui jugaré

si ja no tinc el vell gat.

 

Al lloc d’ell m’hi han posat

un gat negre poca solta,

jo que estava acostumat

amb l’altre a donar una volta.

 

Jo no se què ha passat

potser he canviat de veïns,

o bé ja se n’han cansat

del gat gros, de color gris.

 

Però quin canvi que han fet

podien triar-lo millor,

color negre es mala llet

i no es pas superstició.

 

Tot allò no m’agradava

em posava nerviós;

a veure aquell gat polsós

jo no m’hi acostumava.

 

Fuig d’aquí, bèstia pudenta

no m’agrades gens ni mica

et donaria una empenta

i per l’altre et canviaria.

 

No en trec res d’enfadar-me

jo no hi puc fer pas més

he d’aprendre a calmar-me

que no ha de passar res.

 

Y tot ho porta el color

si la bèstia fos blanqueta

em cauria molt millor

encara que em fes traveta.

 

Aquell gat moltes vegades,

s’enfilava a la barana

i al obrir la portalada,

miolava i m’espantava.

 

Un dia em vaig cansar

i vaig voler-li plantar cara,

enlairant ben be una vara

el volia escarmentar.

 

Els veïns es van adonar

que el seu gat no m’agradava

i jo volent dissimular

cap al cel la vista alçava.

 

Em començà a rodà el cap

i vaig perdre l’equilibri,

i tot per culpa del gat

per poc vaig al cementiri.

 

Amb la núvia em barallava

perquè jo estava alterat

i per tot l’escridassava

des que caigué del terrat.

 

I això no s’acabà aquí

l’empresari ja es queixava,

i ben claret em va dir

que la feina em perillava.

 

Amb tota aquesta disbauxa

em va canviar la vida,

vaig perdre diners i caixa

i la dona que volia.

 

Si només en veure el moix

vaig caure i ara vaig coix,

em pregunto com s’ho arreglen

els que a casa el tenen sempre.

 

A vegades, no ho entenc:

un gat negre te el poder,

per fer amb mi tantes destroces?

Ni ara que vaig amb crosses

no m’ho empasso ni m’ho crec.

 

Vostès ho poden jutjar:

la culpa va ser del gat?;

si passeja pel terrat,

pot fer que giri l’atzar?

 

Això només son punyetes

no hi ha res de veritat,

es cosa de ments estretes

que no hi veuen més enllà.

 

En veure sovint al gat

que per postres era negre,

no se pas què em va agafar

que els nervis jo vaig perdre.

 

Ara ho veig tot més clar:

aneu creient en fantasmes,

que el fet de creure us farà

tremolar les dues cames.