De tant en tant, quan sento un petit soroll que em fa pensar que s’acosta algú, encara que estigui endormiscada, obro els ulls uns instants i els torno a tancar. Tant se me’n dona tenir-los oberts com tenir-los tancats. La foscor m’envaeix de dalt a baix, però ja no em produeix cap mena de sentiment negatiu. És una de les tantes coses que no puc canviar. De fet, com que vaig néixer en captivitat, no em resulta tant traumàtic viure d’aquesta manera.

Fa uns quants anys, encara em posava nerviosa i quan la foscor durava massa; tenia por i començava a donar cops a l’aire en aquell espai tant reduït, fent que moltes vegades, sense voler-ho, el puny tancat xoqués amb força contra una de les parets i m’encetés la pell. Vaig tardar massa a comprendre que havia de canviar la meva actitud, però ho vaig fer.

El Sergi, del qual ja m’he aprés el seu nom, només m’encén la llum quan em necessita. Dit d’aquesta manera sona egoista i ho és, però, no és més egoista tenir-me tancada en aquesta mena d’habitació per aprofitar-se dels meus serveis?

Últimament no el veig gaire sovint. Em deix sola llargues hores que se’m fan eternes. Malgrat les circumstàncies, m’agrada que em vingui a veure. És un noi relativament amable. En canvi la Laura, aquella bruixa amargada, és la moneda oposada. Em tracta a cops de peu parlant amb el sentit més estricte de la frase. Crecque em té cels, perquè si no, no ho puc entendre. Però cels de què? Ella és lliure.

El problema és que jo segueixo a les fosques dintre d’aquella capsa, així l’anomeno, i cada vegada se’m fa més insuportable. Recordo que algú em va dir que estava allí dintre per la meva veu, perquè tinc la veu bonica i agrada als homes. Quin sentit té aquesta afirmació?

Quan de sobte, s’encén la llum, em fan mal els ulls i em passo una estona fregant-me’ls. No me n’adono fins que el noi em sacseja lleugerament i amb veu seriosa em diu:

-Va tia, a veure si et poses les piles i comences a treballar, que avui et necessito més que mai.

El Sergi sempre diu que em necessita més que mai. És una frase feta. Una frase que ha fet ell per dir-la cada vegada que no sap què dir. Però quan aquestes paraules surten dels llavis del noi, sento una mena de desig estrany que fa que em centri amb el que haig de fer i que doni el millor de mi. M’agrada més obeir al Sergi que a la Laura; em produeix un plaer molt especial el fet d’arribar fins al final sense problemes i saber que el noi ha seguit el ritme que jo li he marcat. Pot ser que m’estigui enamorant?, quina ximpleria, jo no em puc enamorar. Les noies en captivitat ho tenim prohibit. El Sergi te molt clar que només em vol per utilitzar-me, i després, a fer punyetes, em deix tancada entre aquelles quatre parets fins que m’ha de donar una nova ordre.

L’estança, a més de fosca, és petita. Em costa moure’m, però podria ser pitjor. Almenys sé en quina època de l’any visc. M’ho diu la temperatura que puja o baixa segons sigui hivern o estiu. Als mesos d’hivern, realment hi fa fred allà dintre; després, passat el temps de les gelades, la temperatura va pujant i aviat dedueixo que ha arribat l’estiu. En aquesta època calorosa, moltes vegades necessito treure’m la roba i quedar-me totalment nua per poder sentir-me mitjanament còmoda i poder dormir. En alguns moments, la calor es fa insuportable.

Estic perdent la meva joventut tancada en aquest espai tant esquifit. La vida se me’n va entre les exigències del Sergi i els crits de la Laura. Quin parell. No s’assemblen en res i viuen junts. Jo no ho aguantaria, encara que a la vida, s’aguanta tot.

Quan la que encén la llum de la capsa és ella, cametes ajudeu-me; no tinc temps ni de pensar el que he de fer.

Havia dormit força estona, en realitat no podia fer res més. M’havia tret la roba per poder dormir millor. Ara, estirava els braços mandrosament i palpava vora meu amb la intenció de trobar-ne alguna peça per posar-me. Vaig sentir veus que em van distreure.

Parlaven els dos molt a prop meu. No era gaire habitual que em visitessin els dos; o em venia a veure l’un, o be ho feia l’altra.

No n’estava segura, però semblava que discutissin. Quan aquella parella emprenia una discussió, acabaven barallats. Vaig sentir com s’obria la porta del cotxe i quasi d’immediat, es va tancar amb molta força.

El motor es va posar en marxa, i el soroll que produïa es va barrejar amb les veus pujades de to. Ja no podia entendre el que deien i començava a tenir mal de cap. Aquesta vegada, el que cridava més era el Sergi. Pobret, se li deu haver acabat la paciència.

El cotxe es va moure i va sortir del garatge. Les veus es van anar fonent, només se sentia el soroll del motor del cotxe. Algú va baixar de l’automòbil, qui sap si per assegurar-se de que la porta del garatge havia quedat ben tancada.

Es va tornar a sentir el soroll metàl·lic de la porta i pocs segons després, el vehicle, es va allunyar de la casa. Jo esperava que d’un moment a l’altra, ell o ella m’encendria la llum, però no ho van fer.

M’havia tornat a adormir i ja ni tan sols sentia el soroll del motor del cotxe. Havia oblidat la baralla quan algú va encendre la llum. Jo, com sempre, em vaig estirar i després vaig fregar-me els ulls, sense adonar-me’n de l’ordre que acabava de rebre.

-Hòstia tia, que tinc pressa. A veure si t’espaviles que no ho he de fer pas tot jo.

Era la Laura amb la seva mala llet de sempre incrementada quatre vegades. Em sacsejava amb força i jo em sentia totalment desprotegida, com si estes lligada de mans. M’havia quedat immòbil.

No m’havia passat mai pel cap. Va esser la primera vegada que se’m va acudir, la primera vegada que ho vaig pensar. I si no li fes cas a aquesta boja? Estic segura que això no m’hagués vingut al cap si el que hagués necessitat els meus serveis, hagués estat el Sergi. Però amb la Laura era diferent. A la Laura l’odiava i ella m’odiava a mi. L’odi porta pensaments estranys que abonen el camí cap a fets inimaginables.

Vaig dubtar. Començava a parlar, però la veu em tremolava i no estava del tot segura del que deia. L’estat d’ànim és molt important per estar segura de les coses. Vaig mirar l’ordre amb més detall, després els meus ulls buscaren el plànol per situar-me. La Laura començava a impacientar-se. Ho vaig notar i vaig intentar centrar-me en la feina, però no podia. Volia dir-li que em tenia farta, però no m’hagués escoltat.

Em van caure les llàgrimes. Tenia por. Sabia que d’un moment a l’altra la Laura explotaria i m’ho faria pagar. I si la que explotava era jo? Per què tenia tanta por d’aquella dona? Vaig dir prou. Aquí em planto i a veure què passa. N’estic farta d’estar a les ordres d’aquesta guillada.

-Ei tu!, què et passa? T’has quedat muda?

La reacció immediata de la Laura no va ser tant terrible com em pensava, però uns minuts més tard, va fer honor al seu mal caràcter.

-Maleït... Sempre em falles en el moment més oportú. A la merda.

Quina noia més malcarada.

Es va apagar la llum. No estava segura de que tot s’acabés aquí. Coneixia massa bé a la Laura com per esperar-me el pitjor, i no m’equivocava.

La capsa es va començar a moure d’un costat a l’altre, fent-me caure damunt del llit i després, arraconant-me cap a un costat de la petita estança. No vaig tardar a anar d’un costat a l’altra de la cel·la. Notava els cops a diferents parts del cos. Intentava agafar-me, però la foscor no em facilitava les coses.

-Aquest navegador no ha anat mai bé, s’encalla contínuament. N’estic farta, no el vull veure mai més. En compraré un de millor, i de pas, que tingui veu de tio. Apa, a fer punyetes.

La Laura va abaixar el vidre del cotxe y va llençar l’aparell el més lluny que va poder. Jo estava desfeta. El xoc havia estat brutal. Tenia cops per tot arreu i em sortia sang del nas, del front i d’una mà. Em feia mal tot el cos i vaig quedar-me estirada al terra una bona estona. M’alegrava la idea d’haver perdut de vista a la Laura.

No sé quan de temps vaig passar en la mateixa posició, potser fins i tot em vaig adormir, però quan em vaig sentir amb força per a moure’m, me’n vaig adonar de que, per efecte del cop, una de les parets de la capsa, tenia una petita escletxa.

Vaig intentar fer-la més gran, però la mà em feia mal. Amb la poca llum que entrava, vaig mirar si hi havia qualsevol cosa que em pogués ajudar. Només vaig trobar un tros llarg de plàstic dur. Ja pensava que no me’n sortiria, quan vaig recordar que l’estat d’ànim està directament relacionat amb la seguretat; en el meu cas, en la seguretat d’aconseguir sortir de la capsa.

Aquest pensament em va fer posar en alerta i vaig sentir-me més segura. Jo puc aconseguir-ho. He d’aconseguir-ho.

En pocs segons tornava a lluitar per engrandir l’escletxa i poder passar a l’exterior. Em va costar. La mà ferida em feia patir de debò, però aguantava i poc a poc veia que el forat s’anava engrandint.

Sort que aquests aparells els fan de materials plàstics, que si no, m’hauria de quedar dintre tota la vida.

Vaig anar traient el cap, el tòrax va ser el més difícil, ja que els pits em feien nosa, després la cintura i per últim, les cames van sortir sense cap dificultat. Tenia la sort de que no podia estar massa lluny de la carretera i algú em recolliria. Vaig caminar a poc a poc i em vaig posar a un costat de l’asfalt. S’apropava un cotxe que, quan va esser a prop meu, vaig veure que hi viatjava una parella de mitjana edat i li vaig fer senyals. Va estar a punt d’aturar-se, però s’ho va pensar millor i va augmentar de nou la velocitat. En poc temps en va aparèixer un altre. El conductor anava sol i aquest sí que es va aturar.

-Hola maca. On vas?

La pregunta era nova per a mi, ni tan sols m’ho havia plantejat a on anava. Què volia fer? Finalment li vaig dir:

-No ho sé. A la ciutat més propera suposo.

-Escolta bonica, això és un nou mètode de fer autoestop?

-Com?

L’home no em treia els ulls de sobre i me’n vaig adonar a què feia referència la pregunta. Amb tot l’enrenou, havia sortit de la capsa sense roba. L’home va notar ràpidament que jo no era el tipus de dona que es pensava. Va baixar del cotxe, va obrir el maleter i em va portar un tros de tela plena de pols per tapar-me.

-No he pogut trobar res millor.

-Gràcies.

El cotxe va començar a moure’s i a menjar-se quilòmetres cada vegada amb més rapidesa. Jo anava asseguda al seient del davant. Tapava el meu cos amb el tros de tela bruta i somreia, perquè aquell vehicle em deixaria ben aviat a les portes d’una nova vida.