L'any següent a la publicació de "L'inútil combat" apareix la segona novel·la de Sebastià Juan Arbó, "Terres de l'Ebre", que en realitat havia estat escrita força temps abans de "L'inútil combat".

"Terres de l'Ebre" és en tot, una novel·la diferent de l'anterior: en comptes de centrar-se en un personatge únic, es dispersa en uns quants de diferents; hi ha un narrador que dirigeix el relat en oposició a la primera persona de "L'inútil combat"; l'estil, per fi, és aquí més morós, més donat a la descripció del paisatge amb el consegüent alentiment del ritme narratiu. "Terres de l'Ebre" pateix d'una concepció clàssica, més vuitcentista, de la novel·la; no hem d'oblidar que en aquella època les lectures preferides de l'autor eren les obres de Tolstoi, Balzac, Dostoievski, també Blasco Ibáñez.

Arbó es proposa passar l'espill de la novel·la a través de tres generacions de pagesos del Delta aprofitant a fons la seva concepció i capacitat novel·lística: estableix amb eficàcia el temps interior de la novel·la, ordena i entrellaça els personatges amb sobrietat i destaca especialment en la creació d'un gran escenari on s'ha de desenvolupar el drama que relata. Comença d'aquesta manera l'anomenat mite de l'Ebre. D'entrada obsevem un notable contrast entre la riquesa desbordant en la descripció del paisatge, que tot sovint s'erigeix en protagonista, i la pobresa, el primerisme en què estan sumits els personatges que l'habiten. Uns personatges criats en la duresa quan no en la crueltat d'una natura que lluiten per dominar i fatalment mancats per a la relació amb els altres, per a la comunicació. Viuen escindits entre l'aïllament de l'ample i deserta ribera i un no més esperançador adotzenament que presideix les relacions quan acudeixen al poble amb motiu de les festes.

Tard o d'hora acaba sorgint en la vida d'aquests homes el detonant del seu drama, del seu definitiu esfondrament. Quan Joan comença a sentir-se realitzat mor la seva dona, Roseta, ofegada en una sèquia, i un il·lògic sentiment de culpabilitat el tortura dia i nit. Joanet, criat amb la fredor d'un pare que no troba la manera de comunicar-li la seva tendresa, arrossega sempre un complex d'inferioritat que també el porta a la desesperació després de la humiliació a què és sotmès pel seu amor frustrat amb Maria. Són víctimes d'una fatalitat que els puny absurdament i els aboca a la degradació moral, degradació de la qual mai no sabran alliberar-se i que els mena a la destrucció. Joan, ja vell i abandonat pel fill, embogeix i es penja a la presó.

Però la presó no només és un lloc físic on l'individu rau darrera dels barrots. Com si estigués entrant a la presó se sent Roseta en casar-se amb Joan i haver de marxar a la desolada plana riberenca. Empresonada es veu Agneta després de ser violada pel seu pare, el Retxut, i rebutjada per tothom. Entrant a una presó se sent Maria quan surt de l'església, acabada de casar amb Martí, un home a qui no estima.

Entre els molts elements que apareixen per primera vegada en aquesta novel·la i que retrobem en d'altres de l'autor hi ha la figura de l'amic del protagonista. En aquest cas es tracte d'Andreu, qui, molt més lúcid que Joanet, intenta fer que s'adoni de la realitat en què viu amb els ulls tapats. L'amic juga també el paper d'avançar esdeveniments de la història, episodis que han d'ocórrer en el futur i que creen unes espectatives en el lector. Significativament aquest amic fuig d'aquella terra que considera maleïda.

Si Arbó es mostra prolix en la descripció del paisatge i del pas del temps fins a atribuir-li un halo de cosa vivent, mitjançant una tècnica suggeridora que l'acosta al poètic, en cap moment podem dir que caigui en el paisatgisme. De la mateixa manera com el fet d'aturar-se en algunes escenes de la vida del poble, en els caràcters locals, no podem titllar-lo de costumista: sempre és l'exigència de la línia narrativa, el nervi vertebrador del relat, allò que determina o justifica aquestes explicacions.

Amb "Terres de l'Ebre" Arbó s'atansa a l'alta ambició de bastir un microcosmos (recreat, més que no pas imaginat) on, a la manera del que s'esdevé en les grans obres clàssiques - apuntem aquí la influència de la tragèdia grega, especialment d'Eurípides -, es representa l'esforç de l'home a la recerca del sentit de l'existència, intent que en les obres d'Arbó equival sempre a un fracàs. Un fracàs que s'explica per la incapacitat de l'antiheroi de superar una soledat que l'acaba destruint i pel silenci que li ofereix un medi, un cel, grandiós i inescrutable. La capacitat suggeridora del relat trascendeix la dimensió purament realista a través de determinats elements simbòlics com l'aigua (símbol de la infantesa, de la felicitat), la llum, les tenebres o la nit, per tal d'assolir una dimensió mítica, d'abast universal.

Emili Rosales. 1992.

Camperols de la Ribera de l'Ebre.

Arbó transforma les experiències personals i les narracions escoltades d'infant en ficció gràcies a dues influències literàries decisives, la d'Eurípides, d'una banda, i la de Dostoievski, d'altre banda. Així hi haurà la presència d'una fatalitat inexorable que sembla menar els personatges directament a llur perdició, mentre que la crueltat presidirà les relacions humanes, una crueltat que desembocarà, sovint, en fets tràgics. La filiació dels personatges, en canvi, és dostoievskiana, ja que es tracta d'homes que es complauen a autoanalitzar-se de manera exhaustiva, conflictius i malaltissos, voregen la follia i en més d'un cas hi arriben a caure. Aquests personatges, rosegats pel fet de sentir-se humiliats, són marginats i no arriben mai a integrar-se en la societat.

Per representar la situació angoixosa de l'home en el món, un món en el qual el personatge se sent estrany, estranger, recorre Arbó a una imatge simbòlica molt emprada per l'autor rus: la del presoner; així els seus personatges se senten presoners metafísics a voltes, i són presoners reals en altres casos. Arbó se situa, per tant, amb aquests models en una línia que desembocarà a l'existencialisme, que considerà Dostoievski com a pare i aprecià molt Eurípides.

Carme Arnau. 1980.

A pocs pobles l'home ha treballat com al nostre, tant durament i sense descans, en el seu combat amb la terra. Tota la Ribera és l'obra d'aquells braços, que la van arrencar de l'ermàs, dia rera dia.

Sebastià Juan Arbó.